22-10-09

Des de la cel·la d’aïllament

Hi ha cartes que em deixen una barreja de sentiments que difícilment sabria catalogar: tendresa, dolor, estimació, impotència… Quan fa uns dies veia a un gran amic meu en un programa de TV3 sobre les presons de Catalunya, recordava un munt de coses: moments viscuts al seu costat, tractant d’entendre el que hi ha dins el cap d’aquell jove que no ha conegut més que marginació i pobresa al seu voltant. Les drogues van ser el seu refugi i encara ho són. La soledat és massa punyent i el seu tarannà expansiu i comunicatiu no la pot resistir. I és que, mentre el veia parlant del seu dia rere dia amb un cert sentit d’humor pensava en cóm havia canviat la seva situació des de aquella gravació televisiva. En aquest moments està “xapao”, com ells diuen,en un cel·la de càstig per una baralla i alguna cosa més… No vull entrar en aquest tema perquè no tinc perquè. La meva tasca amb els presoners no és la de judicar sinó la d’estimar-los, estar al seu costat, recolzar-los i tractar de fer una mica més agradable la seva condemna.

Avui us convido a fer un petit esforç: entrar dins els sentiments d’un noi que des de la presó i a causa de la seva vida de delinqüència, pateix en soledat el pes de les culpes. Potser ens ajudaran algunes de les seves paraules que .sense desvetllar el seu nom, vull traduir perquè ens ajudarà a comprendre.

El meu amic no sembla que tingui prou amb el foli que m’escriu per les dues cares. També aprofita el sobre i l’omple de frases plenes de tendresa. I també alguna que ha llegit i me la vol comunicar, com és el cas d’aquesta: “Lo més dolorós de la vida és en recordar-se dels bons moments des de la misèria.”  (Dante)

He pensat en una de les converses que fa menys d’un mes vaig tenir amb ell. Estava eufòric, ple de confiança, amb un desig de sortir-se’n com feia temps que no el veia. Potser feia els comptes de la lletera, però vivia uns moments d’il·lusió que valia la pena recolzar.

Ara, des de la cel·la d’aïllament, em deia: ”Saps, mare, aquí l’ànima es corromp  massa de presa. Intento fer esport i menjar, però tinc tant de mal dins del meu cor jove que afloren a  cada moment les males idees. Jo, estimada Viqui, he patit moltíssim com tu ja saps, però tampoc així no he aprés. Crec que és per aquest odi que no em deixa mirar els present i el futur amb pau. Quanta soledat! 22 hores “xapao”, sin ningú amb qui poder parlar…”

Entenc molt be les protestes de la gent per la inseguretat que sovint es viu a Barcelona i a altres ciutat, inseguretat que ha crescut amb la crisi, però no puc deixar de sentir compassió per tanta gent que pateix entre reixes. És per això que ahir vaig sentir una veritable alegria quan un altre presoner va expressar també els seus sentiments completament diferents: Estava amb un grup prou nombrós donant una xerrada, i en el diàleg que es va obrir al final,  un noi ens va dir que a ell la presó li ha fet reflexionar. Complex una condemna de molts anys per un delicte contra la salut pública:  tràfic de droga. Havia arribat amb els anys a una conclusió que li havia fet sentit una verdadera angoixa i que li va costar temps de perdonar-se a sí mateix. Ell no havia matat a ningú directament, però no sabia quantes desgracies, quants patiments i fins i tot quantes morts s’havien produït per causa de la droga que ell havia venut. Per això volia dedicar la resta de la seva vida a ajudar als altres. I, com a la presó l’únic que sobra és temps, estava estudiant la carrera de Dret i s’oferia des d’aquell moment a ajudar al qui ho necessités.

Us ben asseguro que s’aprenen moltes coses al costat del presoners.

Viqui Molins

Potser Nadal és que tothom es digui

a si mateix i en veu molt baixa el nom

de cada cosa, mastegant els mots

amb molta cura, per tal de percebre’n

tot el sabor, tota  la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes

quotidians, per descobrir amb sorpresa

que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa

Que s’empara de tot; potser un somriure

inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més la força

per reprendre el camí de cada dia

quan el misteri s’ha esvanit, i tot

torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Salut i força per a tots!!

Ricard

Com que fa mal temps per passejar, us porto un trocet del nostre mar a casa.

pep pujol

2nda Planta:

• Ser pacientes con el servicio de enfermería.

• Tratar de no hacer amontonamiento en la entrada del comedor, debido a que no es necesario porque las mesas están servidas y comida hay para todos.

• Apoyar a los recién llegados al centro. De todas maneras está el Grupo de Acogida.

• Tratar de participar en las actividades, la mayoría de las cuales se realizan en la segunda planta (Centro de Día).

4rta Planta:

• Ordenadores: deberíamos ser más flexibles y conscientes nosotros mismos del tiempo y del uso de tales si hay otros usuarios que quieren hacer uso de los mismos.

• Tratemos de mantener limpios los baños: colaborar también está bien  y todos podríamos hacerlo.

• Los asientos no deberían estar reservados porque todos tenemos los mismos derechos.

• Las cartas se guardarán en el despacho después de haberlas usado y el resto de los juegos deberán guardarse en el armario que hay entre la terraza y la nevera. Para eso habrá un encargado que será: Modesto.

• Algunos participantes de la asamblea piden que se repare la goma de la nevera, que se ponga un cartel para que se cuiden las cosas, se mantenga limpia y se cuide la nevera. De esta forma también podemos evitar posibles robos.

Toma el acta:  Diego Agustín.

Aprofitant aquesta nadala plena de bon rotllo us vull desitjar unes molt bones festes, que vinguin carregades de molta alegria!!

frans

Estas son los últimos retoques para acabar la decoración de Navidad … Felicitaciones a todas las personas del centro.

Danny

Álbum

Feliz Navidad

]]> http://laveudemarillac.wordpress.com/2009/12/14/navidad-en-el-centro/feed/ 2 kameleon1 Afb122 http://laveudemarillac.wordpress.com/2009/12/13/danny-empieza-conel-video/ http://laveudemarillac.wordpress.com/2009/12/13/danny-empieza-conel-video/#comments Sun, 13 Dec 2009 15:52:21 +0000 Danny http://laveudemarillac.wordpress.com/?p=2069 ]]>

Un pequeño recuerdo de la fiesta de celebración de los 30 años del centro San Juan de Dios, de Barcelona (vídeo prueba). Gente muy animada que se lanzó a bailar y cantar desde el primer minuto hasta el final. La gente, entre aperitivos y tapas, aclamaban a Los Ronderos para que siguieran con la música. Habrá otros momentos…

Danny

Els passats  dies 6 i 7 va tenir lloc el re-asfaltat del carrer Almirall Cervera, mentre sota el passeig marítim alguns ciutadans feien la partideta matinal.

pep pujol

Emilia, va ser una gran defensora dels drets dels veïns, lluitadora incansable, amb “ don de gentes”, veu dels sense veu, preocupada per tots els problemes del barri, capacitat de convocatòria, molt humana. Tot això és el que vàrem descobrir en ella durant el temps que l’hem conegut des de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac.

L’Emilia estava molt interessada des de que ens va conèixer, pel nostre grup musical “los Ronderos” no ens va deixar de cridar en totes les festes del barri. L’últim detall que va tenir amb nosaltres, va ser fa una setmana quan va canviar l’encesa de l’arbre de Nadal de la plaça de la Barceloneta pel dilluns dia 14 de desembre.

Ella ja ho veurà des del cel.

Que Déu la tingui en la seva glòria i doni el consol als seus familiars i amics